tristesa o depresió?

tristeza

La tristesa és un sentiment o emoció completament natural en els éssers humans.

La tristesa emergeix davant la pèrdua d’un ésser estimat, una decepció important, la impotència també pot causar tristesa i segons les persones moltes altres coses.
Es tracta d’un a estat transitori, no solament comú, sinó que tots en algun moment de la vida hem de viure. La tristesa acompanya el creixement i és indicador que som conscients de les pèrdues que inevitablement el pas del temps comporta.
Hi ha persones que la viuen profundament i intensament i altres de forma lleu i passatgera.
També hi ha persones que fugen de la tristesa, que són capaços de qualsevol cosa amb tal de no sentir-se tristos. Això pot ser un problema. La negació dels moments de dolor psicològic, angoixa i tristesa pot portar més problemes que beneficis.
El fet de n
egar una realitat dolorosa a la consciència, no vol dir que a nivell inconscient el fet o estat psicològic no quedi registrat i emergeixi amb més força en un altre moment.

Les addiccions i conductes compulsives, i fins i tot accidents o malalties reiterades poden tenir el seu origen en estats de tristesa reprimits.
L’experiència professional m’indica que és molt més saludable lliurar-se al dol, la tristesa i el dolor per un temps, això farà que es pugui en sortir més ràpid, amb més pau interior i fins i tot més fort.

Una altra cosa molt diferent són els estats malenconiosos
Una frase de Flaubert que em sembla molt valuosa és: «Compte amb la tristesa pot ser un vici». Fa referència a aquelles persones que troben en el dolor psíquic una intensitat i sentit dramàtic a les seves vides. Tota la seva existència està impregnada de certa sensació desesperada i desesperançada. Això és el que s´anomena malenconia i pot ser causada per un duel, sobretot en la infància, del qual no s’ha sabut sortir o que no ha rebut l’acompanyament i elaboració necessaris. La qual cosa fa que la persona es trobi com si acabés de succeir. Es produeix un aprenentatge, en què la realitat sempre ofereix signes negatius i dolorosos i la resposta és l’angoixa i la tristesa. En general s’alternen amb moments d’eufòria, el caràcter melanconiós prefereix la desesperació a  la falta d’intensitat afectiva, la qual cosa pot portar-los a prendre decisions o tenir conductes de risc.

Els estats depressius tenen alguna cosa d’aquests anteriors sentiments, però es caracteritzen per una tendència progressiva a la renúncia. El que a vegades he anomenat «paraqueismo». Per aquè anar a una festa, per a què fer esport, per a què, compartir amb éssers estimats, perquè arreglar-me per sortir, perquè treballar, per a què aixecar-me al matíi així van abandonant totes aquelles coses que els vinculen a la vida.

Molts estats depressius no són evidents ni espectaculars. Els que els pateixen aparentment fan una vida normal, però si se’ls escolta és com si no l’habitessin, com si fos la vida d’un altre. Això depèn dels casos, del caràcter de la persona i de la causa de la depressió. Quan la depressió s’origina en un fet puntual és més freqüent que la persona demani ajuda i mostri signes evidents del seu problema.
Quan la depressió és més generalitzada i s’arrela profundament en el caràcter de la persona pot passar més desapercebuda i no per això és menys greu.
Tant la tristesa, la malenconia com els estats depressius mereixen una atenció especial. En molts casos l’amor i la comprensió de la familia i amics no és suficient per superar aquests estats. Es requereix d’ajuda professional, que primer distingeixi de quin tipus de quadre es tracta, ja que cada un necessita un tractament diferent.
Com deia avans tot depèn del quan constant sigui l’estat en la persona, de com parla de si mateixa, que perspectiva té sobre el seu futur, que esdeveniments ha viscut recentment. Totes aquestes qüestions ajuden a valorar si hem de fer o no una consulta.