tristesa o depresió?

tristeza

La tristesa és un sentiment o emoció completament natural en els éssers humans.

La tristesa emergeix davant la pèrdua d’un ésser estimat, una decepció important, la impotència també pot causar tristesa i segons les persones moltes altres coses.
Es tracta d’un a estat transitori, no solament comú, sinó que tots en algun moment de la vida hem de viure. La tristesa acompanya el creixement i és indicador que som conscients de les pèrdues que inevitablement el pas del temps comporta.
Hi ha persones que la viuen profundament i intensament i altres de forma lleu i passatgera.
També hi ha persones que fugen de la tristesa, que són capaços de qualsevol cosa amb tal de no sentir-se tristos. Això pot ser un problema. La negació dels moments de dolor psicològic, angoixa i tristesa pot portar més problemes que beneficis.
El fet de n
egar una realitat dolorosa a la consciència, no vol dir que a nivell inconscient el fet o estat psicològic no quedi registrat i emergeixi amb més força en un altre moment.

Les addiccions i conductes compulsives, i fins i tot accidents o malalties reiterades poden tenir el seu origen en estats de tristesa reprimits.
L’experiència professional m’indica que és molt més saludable lliurar-se al dol, la tristesa i el dolor per un temps, això farà que es pugui en sortir més ràpid, amb més pau interior i fins i tot més fort.

Una altra cosa molt diferent són els estats malenconiosos
Una frase de Flaubert que em sembla molt valuosa és: «Compte amb la tristesa pot ser un vici». Fa referència a aquelles persones que troben en el dolor psíquic una intensitat i sentit dramàtic a les seves vides. Tota la seva existència està impregnada de certa sensació desesperada i desesperançada. Això és el que s´anomena malenconia i pot ser causada per un duel, sobretot en la infància, del qual no s’ha sabut sortir o que no ha rebut l’acompanyament i elaboració necessaris. La qual cosa fa que la persona es trobi com si acabés de succeir. Es produeix un aprenentatge, en què la realitat sempre ofereix signes negatius i dolorosos i la resposta és l’angoixa i la tristesa. En general s’alternen amb moments d’eufòria, el caràcter melanconiós prefereix la desesperació a  la falta d’intensitat afectiva, la qual cosa pot portar-los a prendre decisions o tenir conductes de risc.

Els estats depressius tenen alguna cosa d’aquests anteriors sentiments, però es caracteritzen per una tendència progressiva a la renúncia. El que a vegades he anomenat «paraqueismo». Per aquè anar a una festa, per a què fer esport, per a què, compartir amb éssers estimats, perquè arreglar-me per sortir, perquè treballar, per a què aixecar-me al matíi així van abandonant totes aquelles coses que els vinculen a la vida.

Molts estats depressius no són evidents ni espectaculars. Els que els pateixen aparentment fan una vida normal, però si se’ls escolta és com si no l’habitessin, com si fos la vida d’un altre. Això depèn dels casos, del caràcter de la persona i de la causa de la depressió. Quan la depressió s’origina en un fet puntual és més freqüent que la persona demani ajuda i mostri signes evidents del seu problema.
Quan la depressió és més generalitzada i s’arrela profundament en el caràcter de la persona pot passar més desapercebuda i no per això és menys greu.
Tant la tristesa, la malenconia com els estats depressius mereixen una atenció especial. En molts casos l’amor i la comprensió de la familia i amics no és suficient per superar aquests estats. Es requereix d’ajuda professional, que primer distingeixi de quin tipus de quadre es tracta, ja que cada un necessita un tractament diferent.
Com deia avans tot depèn del quan constant sigui l’estat en la persona, de com parla de si mateixa, que perspectiva té sobre el seu futur, que esdeveniments ha viscut recentment. Totes aquestes qüestions ajuden a valorar si hem de fer o no una consulta.

El risc , un gran salt

psicologia barcelona«El acròbata que es llança d’un trapezi a l’altre sap el moment precís en què deu deixar-se anar. Calibra el seu pes amb exquisida precisió i per un instant no té un altre suport que el seu propi impuls. Seguim la corba del seu gran salt mortal amb el cor en suspens i l’estimem perquè s’arrisca a afrontar aquest instant de total desemparament «Irving i Miriam Polster .Terapia guestáltica.

Aquesta paràgraf del llibre d’Irving i Miriam Polster, no només m’agrada moltíssim per la imatge potent que transmet, sinó perquè sintetitza amb increïble claredat la perspectiva, que al meu entendre, hem de tenir en la vida.
Potser en llegir molts posin l’accent en el salt, en prendre el risc, atrevir-se a allò que altres o un mateix no s’ha atrevit potser mai, però es deu també en un mateix acte de consciència, prestar atenció al saber necessari, al calibre precís de la situació. Vol dir això que en cada moment crucial de la nostra vida hem d’estar totalment preparats i en coneixement total dels resultats? Crec que no, l’acròbata pot fallar, pot caure, assumeix el risc en cada salt, però ho assumeix i sap per la seva experiència i perquè una veu al seu interior hi diu que ara és el moment.

Entenc que tota teràpia hauria de conduir a les persones a aquest instant previ, on sap on està parada, quin és el seu lloc i quins són els riscos que està disposat a assumir. Sobretot a tenir consciència que no sempre hi haurà un demà, que només afrontant les dificultats i les pors, travessant els seus fantasmes i assumint les seves responsabilitats estarà preparat per donar aquests petits grans salts que la vida ens posa al davant.
Que és un salt per a cadascú ?, això només ho sap cadascú. Per a algú, pot ser una gran decisió, un canvi radical, per a altres fer una trucada, superar una por, obrir la caixa de fotos, dir per fi NO. Fins i tot abstenir-se d’actuar, per a algú pot ser completament nou, que de lloc a canvis en la seva vida, és el cas de persones que solen fer tot pels altres o que no paren mai i es miren a si mateixos.
La grandesa dels actes no es mesura pel valor social o evident que puguin tenir sinó per la seva importància personal
Professionalment considero un gran salt per a les persones reconèixer que ensopeguen una i mil vegades amb la mateixa pedra, que no fan més que repetir un rumb de patiment i de canviar això depèn d’ells, aquí comença a gestar-se la preparació i l’autoconeixement.Quin és el nostre lloc en aquesta escena? L’observador emocionat? El trapezista expert? El trapezi que possibilita el salt? Tots són vàlids, perquè tots són al present. Podem decidir ser un suport per a un altre, si ho triem, no ens sentirem aixafats o utilizats, per el contrari serà emocionant ajudar a un l’altre a créixer, podem contemplar amb passió com algú canvia el seu destí o podem ser els que saltem, l’accent està en la implicació personal, en la decisió.Estar preparat implica el risc del fracàs o de la pèrdua, però hi ha alguna cosa que l’ésser humà insisteix a negar, que cada vegada que no fa alguna cosa per si mateix, que no afronta un problema, que o busca el que desitja, perd segur totes formes.
«Descendeix i comença a caminar no t’aturis, que la vida és amor i l’amor un art, que se sap o s’aprèn i es comparteix simplement. No neguis, no intervinguis no tanquis la teva espessor, no et treu enteresa la dolçor ni quedaràs més pobre quan has donat » Julia Prilutzky