El risc , un gran salt

psicologia barcelona«El acròbata que es llança d’un trapezi a l’altre sap el moment precís en què deu deixar-se anar. Calibra el seu pes amb exquisida precisió i per un instant no té un altre suport que el seu propi impuls. Seguim la corba del seu gran salt mortal amb el cor en suspens i l’estimem perquè s’arrisca a afrontar aquest instant de total desemparament «Irving i Miriam Polster .Terapia guestáltica.

Aquesta paràgraf del llibre d’Irving i Miriam Polster, no només m’agrada moltíssim per la imatge potent que transmet, sinó perquè sintetitza amb increïble claredat la perspectiva, que al meu entendre, hem de tenir en la vida.
Potser en llegir molts posin l’accent en el salt, en prendre el risc, atrevir-se a allò que altres o un mateix no s’ha atrevit potser mai, però es deu també en un mateix acte de consciència, prestar atenció al saber necessari, al calibre precís de la situació. Vol dir això que en cada moment crucial de la nostra vida hem d’estar totalment preparats i en coneixement total dels resultats? Crec que no, l’acròbata pot fallar, pot caure, assumeix el risc en cada salt, però ho assumeix i sap per la seva experiència i perquè una veu al seu interior hi diu que ara és el moment.

Entenc que tota teràpia hauria de conduir a les persones a aquest instant previ, on sap on està parada, quin és el seu lloc i quins són els riscos que està disposat a assumir. Sobretot a tenir consciència que no sempre hi haurà un demà, que només afrontant les dificultats i les pors, travessant els seus fantasmes i assumint les seves responsabilitats estarà preparat per donar aquests petits grans salts que la vida ens posa al davant.
Que és un salt per a cadascú ?, això només ho sap cadascú. Per a algú, pot ser una gran decisió, un canvi radical, per a altres fer una trucada, superar una por, obrir la caixa de fotos, dir per fi NO. Fins i tot abstenir-se d’actuar, per a algú pot ser completament nou, que de lloc a canvis en la seva vida, és el cas de persones que solen fer tot pels altres o que no paren mai i es miren a si mateixos.
La grandesa dels actes no es mesura pel valor social o evident que puguin tenir sinó per la seva importància personal
Professionalment considero un gran salt per a les persones reconèixer que ensopeguen una i mil vegades amb la mateixa pedra, que no fan més que repetir un rumb de patiment i de canviar això depèn d’ells, aquí comença a gestar-se la preparació i l’autoconeixement.Quin és el nostre lloc en aquesta escena? L’observador emocionat? El trapezista expert? El trapezi que possibilita el salt? Tots són vàlids, perquè tots són al present. Podem decidir ser un suport per a un altre, si ho triem, no ens sentirem aixafats o utilizats, per el contrari serà emocionant ajudar a un l’altre a créixer, podem contemplar amb passió com algú canvia el seu destí o podem ser els que saltem, l’accent està en la implicació personal, en la decisió.Estar preparat implica el risc del fracàs o de la pèrdua, però hi ha alguna cosa que l’ésser humà insisteix a negar, que cada vegada que no fa alguna cosa per si mateix, que no afronta un problema, que o busca el que desitja, perd segur totes formes.
«Descendeix i comença a caminar no t’aturis, que la vida és amor i l’amor un art, que se sap o s’aprèn i es comparteix simplement. No neguis, no intervinguis no tanquis la teva espessor, no et treu enteresa la dolçor ni quedaràs més pobre quan has donat » Julia Prilutzky