Obsesiones y compulsiones , la ilusión del control

mario neta

Desde muy pequeños crecer y educarnos para vivir en sociedad implica adquirir la posibilidad de controlar. Desde nuestro cuerpo en el control de esfínteres , el tono de voz, la regulación del sueño, pasando por impulsos agresivos, hasta todo lo que vamos aprendiendo que podemos expresar incluso sentir.

Y nos sentimos mayores e independientes en la medida que podemos controlar y modificar aspectos del mundo exterior

Es imposible aprender y sociabilizarse sin renunciar a ciertos impulsos y necesidades que vamos transformando, dándoles un tiempo o una salida que sea “aceptable” para los demás y para nosotros mismos. Vamos incorporando lo que está bien y lo que está mal , incluso que está bien pensar o desear.

Vamos también incidiendo en todo lo que nos rodea y aceptando la frustración de que los demás y la realidad no siempre pueden ser modificados a nuestro antojo.

Es más,  nos enfrentamos a la terrible verdad de que la vida tiene un fin, que podemos sentir y pensar cosas que no queremos y que los otros pueden defraudarnos. El ser humano se defiende de estos hechos de muchas maneras.

Que podamos controlar aspectos de nosotros mismos y del mundo exterior, no quiere decir que todo pueda ser controlable. Esto es muy difícil de aceptar para algunas personas.

El control, por suerte,  nunca es total . Es absolutamente imposible que tengamos todos nuestros impulsos bajo control. Siempre hay un margen de deseos y necesidades que son personales y que  escapan a toda racionalización y normativa. Tener un equilibrio entre el control de impulsos y reconocer lo que necesitamos y sentimos es fundamental para sentirnos bien y convivir en sociedad.

Por supuesto aún es mucho más inalcanzable el control sobre el mundo exterior y la realidad.

Cada día nos sorprende la vida , la gente, nuestros sentimientos, nuestros sueños, el mundo interior y exterior es variable y móvil y esto hace la vida interesante.

El problema es que frente a la angustia,  la ansiedad o el miedo  se cae en la trampa de creer que existe una manera de controlar ese aspecto de la realidad o de nosotros mismos que las producen.  . Se  impone la necesidad de poder tener todo o casi todo bajo control.

Aprarecen así las obsesiones y la compulsiones obsesivas

El obsesivo es un iluso.

Leer más

Una charla con la rabia y el dolor.

Rabia y dolor son emociones que  deberíamos evitar… rechazar?tormenta

No cabe duda que tienen mala fama y que en general no se asocian a la felicidad o el  bienestar.

Todo el discurso sobre la actitud positiva frente a la vida contribuye incluso a reprimir estas emociones totalmente humanas.

La verdadera actitud positiva es aceptar nuestra rabia y nuestro dolor, establecer un dialogo interno con ellas. Encontrar su sentido y  su lugar.

Lo cierto es que tanto la rabia como el dolor emergen con más o menos intensidad en todas las personas. Aceptarlas y confiar en que son una señal necesaria para la vida, nos ayudará a transformarlas y gestionarlas adecuadamente.

Las emociones son señales que se manifiestan en experiencias físicas y cognitivas. Según las características de cada persona, algunas conectan más a nivel corporal y otras  con pensamientos e ideas.

Leer más

Arteterapia, un camino de expresión y transformación

pecesCuando pintamos o dibujamos estimulamos la parte derecha de nuestro cerebro que es la imaginativa , intuitiva y emocional, son partes de nuestro psiquismo de las cuales normalmente estamos más o menos desconectados.

La arteterapia con un enfoque Gestáltico  es una oportunidad diferente y tranformadora de conocerse, cambiar y crecer.
Tomar contacto con nuestra intuición , nuestra sabiduría inconsciente, nuestras emociones ocultas, nos abre puertas muy poderosas para conocernos y transformar nuestra vida.
A través de la pintura , el trabajo con arcilla o el dibujo se pueden expresar partes internas que estaban escondidas. Es una forma agradable y gratificante de vencer resistencias.
Las obras plásticas, como los cuadros realizados en arte terapia, cobran vida propia y ayudan a tomar contacto con conflictos a veces negados, pero también abren caminos a soluciones que no éramos capaces de concebir hasta el momento.
La guía y sostén del terapeuta son fundamentales en este proceso. Por una parte ayuda a descubrir el sentido y emoción que encierra una imagen, invita a ampliar y profundizar en ciertos contenidos y a expresar, en un terreno seguro, aspectos personales que no eran visibles.
El terapeuta también cuida y protege al que está haciendo la experiencia de pintar , ya que escoge el camino menos angustioso, más creativo y vivificante para tratar su conflicto o problema a través de la pintura.

“Donde no alcanza la palabra las imágenes pueden nombrar lo innombrable, pueden describir lo indescriptible, pueden proporcionar alivio y pueden ofrecer una mirada a las profundidades del interior. Pueden facilitar el fluir de la energía psíquica, cambiando su distribución y por lo tanto su dinámica interior.” Jolande Jacobi

Leer más

El incontrolable miedo a volar

avion1El miedo como todos sabemos es un mecanismo muy útil que nos alerta de posibles peligros y evita que nos pongamos en situaciones de riesgo. O al menos así debería ser.
Lo que sucede en el ser humano es que muchas de las funciones instintivas de protección y preservación de la vida están alteradas, distorsionadas y en lugar de protegernos y ayudarnos nos generan problemas. En el caso del miedo a volar en avión  se ve claramente, es un miedo irracional que no obedece a una necesidad de protección.
Existen dos grupos de miedosos al avión aquellos que temen que suceda un accidente fatal y perder la vida y aquellas personas que sufren de ansiedad ataques de pánico y que la situación de verse dentro de un avión sin posibilidad de salir les produce terror.
Ambos se imaginan todas las situaciones posibles y se ven incapaces de afrontarlas con éxito.
Tanto hacerle ver a una persona que teme una catástrofe que estadísticamente es casi imposible que suceda , que muere más gente en la calle que en accidentes aéreos etc,  es tan inútil como intentar hacerle ver que padece ansiedad que se relaje y disfrute del vuelo, que no le pasará nada por lo que necesite salir del avión. Ambas misiones son completamente inútiles.
El miedo gana la partida y, o bien la persona no coge el avión o se ve obligado a consumir ansiolíticos para soportarlo, transformando una situación que podría ser placentera en una pesadilla.

Leer más

tristesa o depresió?

tristeza

La tristesa és un sentiment o emoció completament natural en els éssers humans.

La tristesa emergeix davant la pèrdua d’un ésser estimat, una decepció important, la impotència també pot causar tristesa i segons les persones moltes altres coses.
Es tracta d’un a estat transitori, no solament comú, sinó que tots en algun moment de la vida hem de viure. La tristesa acompanya el creixement i és indicador que som conscients de les pèrdues que inevitablement el pas del temps comporta.
Hi ha persones que la viuen profundament i intensament i altres de forma lleu i passatgera.
També hi ha persones que fugen de la tristesa, que són capaços de qualsevol cosa amb tal de no sentir-se tristos. Això pot ser un problema. La negació dels moments de dolor psicològic, angoixa i tristesa pot portar més problemes que beneficis.
El fet de n
egar una realitat dolorosa a la consciència, no vol dir que a nivell inconscient el fet o estat psicològic no quedi registrat i emergeixi amb més força en un altre moment.

Les addiccions i conductes compulsives, i fins i tot accidents o malalties reiterades poden tenir el seu origen en estats de tristesa reprimits.
L’experiència professional m’indica que és molt més saludable lliurar-se al dol, la tristesa i el dolor per un temps, això farà que es pugui en sortir més ràpid, amb més pau interior i fins i tot més fort.

Una altra cosa molt diferent són els estats malenconiosos
Una frase de Flaubert que em sembla molt valuosa és: «Compte amb la tristesa pot ser un vici». Fa referència a aquelles persones que troben en el dolor psíquic una intensitat i sentit dramàtic a les seves vides. Tota la seva existència està impregnada de certa sensació desesperada i desesperançada. Això és el que s´anomena malenconia i pot ser causada per un duel, sobretot en la infància, del qual no s’ha sabut sortir o que no ha rebut l’acompanyament i elaboració necessaris. La qual cosa fa que la persona es trobi com si acabés de succeir. Es produeix un aprenentatge, en què la realitat sempre ofereix signes negatius i dolorosos i la resposta és l’angoixa i la tristesa. En general s’alternen amb moments d’eufòria, el caràcter melanconiós prefereix la desesperació a  la falta d’intensitat afectiva, la qual cosa pot portar-los a prendre decisions o tenir conductes de risc.

Els estats depressius tenen alguna cosa d’aquests anteriors sentiments, però es caracteritzen per una tendència progressiva a la renúncia. El que a vegades he anomenat «paraqueismo». Per aquè anar a una festa, per a què fer esport, per a què, compartir amb éssers estimats, perquè arreglar-me per sortir, perquè treballar, per a què aixecar-me al matíi així van abandonant totes aquelles coses que els vinculen a la vida.

Molts estats depressius no són evidents ni espectaculars. Els que els pateixen aparentment fan una vida normal, però si se’ls escolta és com si no l’habitessin, com si fos la vida d’un altre. Això depèn dels casos, del caràcter de la persona i de la causa de la depressió. Quan la depressió s’origina en un fet puntual és més freqüent que la persona demani ajuda i mostri signes evidents del seu problema.
Quan la depressió és més generalitzada i s’arrela profundament en el caràcter de la persona pot passar més desapercebuda i no per això és menys greu.
Tant la tristesa, la malenconia com els estats depressius mereixen una atenció especial. En molts casos l’amor i la comprensió de la familia i amics no és suficient per superar aquests estats. Es requereix d’ajuda professional, que primer distingeixi de quin tipus de quadre es tracta, ja que cada un necessita un tractament diferent.
Com deia avans tot depèn del quan constant sigui l’estat en la persona, de com parla de si mateixa, que perspectiva té sobre el seu futur, que esdeveniments ha viscut recentment. Totes aquestes qüestions ajuden a valorar si hem de fer o no una consulta.

Per qué insistim en alló que no funciona?

burroUn antic conte Grec ens explica que un mul que travessava amb la seva càrrega la seva sender habitual, troba a la meitat del camí un pesat tronc que li impedia el pas. Després d’un instant de desconcert, decideix apartar el tronc, per la qual cosa comença a donar-li cops amb el cap, el tronc no es mou per res. Decideix llavors augmentar els seus intents prenent carrera i donant-li al tronc amb la major força possible, donant-li més i més cops de cap, aquests van ser cada vegada més forts i més violents. El tronc no es va moure i el ruc finalment va morir.

Tenim la tendència a repetir una i altra vegada les mateixes conductes i estratègies per resoldre un problema, encara que verifiquem constantment que no ens porta a la solució o al canvi esperat.
Insistir i intensificar una mateixa conducta ineficaç és tan habitual que moltes vegades ni som conscients d’això. Ni tan sols ens plantegem que hauríem, com el ruc, canviar el camí, saltar el tronc, asseure’ns i esperar, demanar ajuda o una altra alternativa.Entrem així en un veritable cercle viciós. Com més repetim una actitud o conducta fallida, pitjor ens sentim respecte al problema i el vivim amb més angoixa. Això succeeix perquè ens guiem per esquemes de sentit comú rígids. Apliquem el que creiem que és lògic i evident sense considerar que hi pugui haver moltíssimes més opcions.Si els científics haguessin tingut aquest punt de vista,  la ciència mai no hauria avançat. He d´aclarir que de cap manera es tracta de no perseverar, o de no entrenar. Per tenir èxit en una activitat cal ser constant i perfeccionar-se. En una professió, en un projecte, en una activitat física o intel·lectual, ser disciplinat implica insistir en un aprenentatge. No és el mateix que repetir una conducta que NO condueix a cap millora o progrés en el que volem aconseguir. Això és fàcil d’identificar. Segurament en la vida quotidiana hi ha petits o grans problemes que no aconseguim revertir, si repassem les nostres actituds i conductes al respecte solen ser les mateixes repetides i intensificades. Una solució ineficaç repetida i augmentada agreuja i complica allò que intenta resoldre.

«La ment és igual que un paracaigudes només funciona si s’obre» A. Einstein
 

Cal fer l’esforç mental i emocional per:

– Reconèixer Les estratègies i conductes que mantenim i intensifiquem sense obtenir bons resultats.
 
– Estar Disposat a resignar-les. Això és molt important, sovint sentim inclinació per les nostres conductes i actituds encara que ens portin conseqüències negatives– Hem de renunciar a seguir fent més del mateix. 
Obrir el nostre panorama d’acció. Estar disposats a provar coses noves i diferents i posar-les en pràctica. Aquests passos són aplicables a problemes de tipus relacional, com problemes amb nens(trastorn de conducta), conflictes de parella, situacions laborals i familiars, així com problemes personals com pors, ansietat, problemes amb el menjar, dificultats per progressar etc.
Una pista important a l’hora d’explorar les noves alternatives que podem provar és deixar d’oposar una força contrària al problema.
Per exemple, si un nen no menja, abandonar les insistències i amenaces i provar que passa si li disminuïm notablement els plats o li prohibim menjar. Sol succeir que l’oposició fèrria a una tendència no fa més que potenciar-la.


La clau està en  fer.
 

Actua diferent i pensaràs i sentiràs en forma diferent.La conducta és una via d’entrada al canvi més ràpida i efectiva. Encara que al principi algun canvi conductual no estigui acompanyat pel nostre sentir o pensar, si comprovem que ens és beneficiós, produirà una transformació en el pensament i l’emoció.
Si considerem l’àrea emocional, l’àrea del pensament i l’àrea conductual, com els tres aspectes que són a la base de l’experiència vital, és força evident que el món emocional és difícil de modificar, els sentiments i emocions arrelen molt profundament en nosaltres i formen part de la nostra identitat.Pretendre fer canviar a algú els ses sentiments  és una tasca complicada i canviar-nos-los  a nosaltres mateixos també. L’àrea del pensament és una mica més permeable al canvi, però només cal que ens diguem: no he de pensar en un gos negre, perquè no ens el puguem treure del cap. En tot cas podem amb molt d’esforç centrar-nos en pensaments que considerem més útils i beneficiosos. És per això que fer canvis conductuals respecte aquella situació que volem canviar és una excel·lent forma de començar.

¿Por que insistimos en lo que no funciona?

alasUn antiguo cuento Griego nos explica que un mulo que atravesaba con su carga su sendero habitual, encuentra en mitad del camino un pesado tronco que le impedía el paso. Luego de un instante de desconcierto, decide apartar el tronco, para lo cual comienza a darle golpes con la cabeza, el tronco no se mueve en lo mas mínimo. Decide entonces aumentar sus intentos tomando carrera y dándole al tronco con la mayor fuerza posible, dándole más y más cabezazos, estos fueron cada vez más fuertes y más violentos. El tronco no se movió y el burro finalmente murió.

En nuestra vida tenemos la tendencia a repetir una y otra vez las mismas conductas y estrategias para resolver un problema, aunque verifiquemos constantemente que no nos lleva a la solución o al cambio esperado.

Insistir e intensificar una misma conducta ineficaz es tan habitual que muchas veces ni somos concientes de ello. Ni siquiera nos planteamos que deberíamos, como el burro, cambiar el camino, saltar el tronco, sentarnos y esperar, pedir ayuda u otra alternativa.

Entramos así en un verdadero círculo vicioso . Cuanto más repetimos una actitud o conducta fallida, peor nos sentimos respecto al problema y lo vivimos con más angustia. Esto sucede porque nos guiamos por esquemas de sentido común rígidos . Aplicamos lo que creemos que es lógico y evidente sin considerar que pueda haber muchísimas más opciones.

Leer más

Amor y Sentido en la pareja

pareja2Por mucho que los tiempos cambien, que los valores familiares parezcan desaparecer , que los vinculos sean tan variados y poco convencionales, la gran mayoría de las personas desean constituir una relación de pareja
Lo que si parece haber cambiado mucho es la tendencia a romper estos vínculos con más facilidad. Como un reflejo de una tendencia a disfrutar y sentirnos felices con aquello que no implica obstáculos ni problemas.

Es muy diferente no estar solo a estar en pareja.

Gozar de la compañía del otro para compartir la sexualidad y los gustos personales, no implica necesariamente el compromiso de constituir una pareja. Algunas personas confunden estas cuestiones y es por eso que forman relaciones cortas en las cuales, cuando alguna de las motivaciones fallan , el vínculo se rompe , con relativa facilidad.
Esto solo es un problema si realmente se desea otro tipo de relación. Podemos tener tantos compañeros de viajes como queramos a lo largo de la vida.

Conformar una relación de pareja implica asumir que viviremos momentos de felicidad y alegría y otros de dolor y dificultad.

Para hablar de una relación de pareja, al menos, se debe haber atravesado la etapa de la atracción inicial . La pasión y el deseo suelen ser la fuerza inicial de una relación, pero con el tiempo disminuyen y se transforman.
Cuando se modifica esa primera sensación de que el otro es casi perfecto y que colmará todas mis expectativas y carencias, es que pueden surgir una gran cantidad de conflictos y reajustes y por que no,  decepciones dolorosas. Sí aún así decidimos seguir unidos, es posible que se trate de un vínculo profundo y siginificativo en nuestra vida.

Que una pareja se consolide y perdure depende del amor  y del sentido.

Amor es el sentimiento íntimo de donde nace la fuerza para resolver los conflictos. Es una emoción que nos lleva desear que los obstáculos desaparezcan para poder seguir viviendo la relación con el otro . El amor es un motor que impulsa a creer y proyectar un futuro juntos.

Leer más

Quan l´amor fa mal. El conte del pop Nina

amigo dib

 Us puc explicar un conte?
Hi havia una vegada, en algun lloc a quilòmetres i quilòmetres sota la superfície de l’oceà, on vivia una jove pop s´ anomenava Nina. Nina passava la major part del seu temps tota sola fent creacions estranyes amb les roques i petxines. Ella estava molt feliç. Però llavors un dilluns el tauró va aparèixer.
«Quin és el teu nom?«, Va dir el tauró.
«Nina», va respondre ella.
«Vols ser la meva amiga?», Li va preguntar.
«OKAY. Què he de fer?», Va dir Nina.
«No gaire», va dir el tauró.
«Només m´has de deixar  menjar un dels teus braços«.
Nina mai havia tingut un amic abans, així que ella es preguntava si això és el que havia de fer per aconseguir un. Ella va mirar els seus vuit braços i va decidir que no seria tan dolent renunciar a un, pel que ella va donar un braç al seu meravellós nou amic. Cada dia d’aquesta setmana Nina i el tauró van jugar junts. Ells van explorar coves, van construir castells de sorra, i van nedar molt, molt ràpid. I totes les nits el tauró tenia gana i Nina li donava una altra de les seves potes per menjar. Un diumenge després de jugar tot el dia el tauró li va dir a Nina que estava molt afamat.
«No ho entenc«, va dir, «Ja t’he donat 6 dels meus braços i ara vols un més?».
El tauró la va mirar amb un somriure i va dir: «Jo no vull un. Aquesta vegada vull tots«.
«Però per què?», Va preguntar Nina. I el tauró va respondre: «Perquè això és el que fan els amics«.
Quan el tauró va acabar de menjar es va sentir molt trist i solitari. Trobava a faltar tenir algú per explorar coves, construir castells i nedar molt, molt ràpid. Va perdre molt en perdre a Nina, així que ell es va allunyar nedant a la recerca d’un altre amic.


Quan vaig escoltar aquest conte vaig pensar que res més es podia afegir, en ell  estava explicada de forma punyent tot el que succeeix en una relació on l´ «amor» és el més nefast que pot passar, però vaig aconseguir sortir de la perplexitat i fer el millor que es pot fer quan t´enfrontas a una  cosa escandalosa, posar-ho en paraules i seguir escrivint.


Aquest curt i perfecte relat està pres de la pel·lícula Les Vides De Grace (títol en castellà) Short Term 12 és el seu títol original. Aquesta brillant pel·lícula, la qual us recomano, es desenvolupa en un centre d’acollida per a adolescents. Llars trencats, maltractament i abús és el que envolta les seves vides. Una de les noies que hi viu, li explica aquesta història escrita per ella mateixa, al seva educadora, la qual cosa porta a aquesta a actuar per protegir-la.
L’expressió creativa, és un poderós recurs tant per elaborar i transformar el dolor, com per a enviar un missatge a l’altre, en aquest cas, una demanda d’ajuda.
El  conte explica a la perfecció el que caracteritza un vincle,  en el qual hi ha un que, per la seva estructura de la qual potser sigui més o menys responsable, es converteix en un depredador de l’altre, fins consumir-lo. Exemplifica qualsevol tipus de relació on un desitja ser estimat a qualsevol preu i un altre que se serveix d’aquesta necessitat, per fer amb el el pitjor, fins i tot encara que el mateix surti perdent. Possiblement la seva naturalesa sigui tan miserable que no sigui capaç de fer una altra cosa. Això ho trobem permanentment en relacions de parella, entre germans, entre pares i fills o qualsevol vincle on la implicació emocional és fort i hi hagi una asimetria, un té un poder sobre l’altre.
L’única diferència radical en aquestes relacions està en què un adult potser pugui ser feliç jugant sol amb petxines i roques, però un nen no elecció. Un nen accepta al tauró cegament perquè el necessita. Fins i tot un adult, que segurament per ferides en la seva infància, ha entrat en un vincle malalt amb l’altre, té la possibilitat de reaccionar i sortir d’aquesta trampa que el condueix a un abisme, un nen no.
El nen / adolescent està per la seva indefensió sotmès d’una forma molt més inerme a aquest altre que l´hauria de cuidar,  protegir i ensenyar-li a respectar-se, a posar límits a distingir entre el bon amor i l’abús. Estem davant tota la varietat de maltractament infantil, que pot ser des de lleu fins molt greu.
Tot el temps ingressen en centres menors que provenen de llars, on són objecte de la devoració, aquesta pot ser física, psíquica o emocional, en realitat no hi ha tanta diferència entre una i l´ altra, el maltractament físic deixa ferides emocionals i psicològiques, el maltractament psicològic produeix danys en el cos. Aquests nens al menys tenen una oportunitat, perquè al haver sortit de la profunditat del privat, de la cova fosca del secret, poden trobar-se amb algú que els doni un millor lloc i que potser li faci saber que l’altre pot ajudar a viure, pot brindar afecte sense demanar res a canvi i que els éssers humans no tots el essers humans ens els volem  menjar.                                                                                                                                                                                                                                                               Hi ha molts altres nens que no tenen aquesta opció, que mai surten a la superfície i que són completament fagocitats o que durant tota la infància i adolescència van alimentant a aquest tauró amb esquinçalls de la seva pròpia vida.


Aquest article està dedicat a tots els que tenim la responsabilitat i el privilegi d’escoltar i atendre aquells que són o han estat part del festí d’algun ésser insaciable , que segurament no sap, no pot, o no vol entendre l’amor com el que hauria ser, intentar oferir a l’altre el que necessita per créixer i desenvolupar-se, recalco ho d’intentar perquè l’amor mai és perfecte.
Els que han estat un pop en la profunditat del mar, tenen dues opcions al llarg de la vida: oferir les seves potes com a prova d’amor, és el que han après per tant conviden a sopar als taurons disposats a ser els seus parteners, o transformar-se en tauróns, solem fer als altres el que ens han fet, per això tots mereixen una mica de compassió.
Si tenim l’oportunitat de ser-hi, potser hi hagi més de dues opcions. Ajudar-los a cicatritzar les ferides, a construir una pròtesi, prestar-els  nostres braços, i sobretot per molt que ens provoquin mai ser taurons, això donarà sentit a la nostra tasca. Sense oblidar els nostres límits, és impossible tornar el temps enrere, ni restaurar completament el mal, ni substituir del tot per algú  millor a aquests vincles que encara precaris han estat importants i formen part de la seva història, pretendre això seria pecar de supèrbia, moltes vegades ens hem de limitar a acompanyar, estar i oferir un altre tipus de joc.

No hi ha un  únic conte, ni és definitiu, els contes tenen versions, finals diferents i es poden escriure molts.

Encara que en principi costi acceptar-ho, aquell ésser devorador pot tenir, a una justa distància, alguna cosa positiva que donar, potser unicament el  fet que algú se n´adoni que vol viure i que no està disposat a sucumbir, potser el fet de ajudar a distinguir  que els companys de jocs poden tenir coses bones i coses dolentes i que hem de triar. Cal tenir present que no és possible ajudar a algú a perdonar o a deixar en el passat alguna cosa si nosaltres mateixos no ho fem.
Estar atents a aquests contes, als dibuixos i missatges xifrats en somnis, d’aquells que només troben aquesta via per expressar-se o simplement ser-hi  sense jutjar és una missió digna que atorga dignitat.
També dirigeixo aquestes línies a tots aquells que s’han ofert o s’ofereixen a algú per existir i que encara que hagin perdut uns tentacles, puguin adonar-se que al món hi ha molts altres éssers i que no tots són iguals.  Han de parlar, escriure, pintar, fer el que sigui per sortir de la gola d’aquell o aquells que fan, tristament això que la seva perversa naturalesa els dicta.

Cuando el amor hace daño. El cuento del pulpo Nina

amigo dib
Os puedo explicar un cuento?

Érase una vez, en algún lugar a kilómetros y kilómetros debajo de la superficie del océano donde vivía una joven pulpo llamada Nina. Nina pasaba la mayor parte de su tiempo a solas haciendo creaciones extrañas con las rocas y conchas. Ella estaba muy feliz. Pero entonces un lunes el tiburón apareció.
«¿Cuál es tu nombre?», Dijo el tiburón.
«Nina», respondió ella.
«¿Quieres ser mi amiga?», Le preguntó.
«OKAY. ¿Qué tengo que hacer? «, Dijo Nina.
«No mucho», dijo el tiburón.
«Sólo … déjame comer uno de tus brazos».
Nina nunca había tenido un amigo antes, así que ella se preguntaba si esto es lo que tenía que hacer para conseguir uno. Ella miró sus ocho brazos y decidió que no sería tan malo renunciar a uno, por lo que ella donó un brazo a su maravilloso nuevo amigo. Todos los días de esa semana Nina y el tiburón jugaron juntos. Ellos exploraron cuevas, construyeron castillos de arena, y nadaron muy, muy rápido. Y todas las noches el tiburón tenía hambre y Nina le daba otra de sus patas para comer. Un domingo después de jugar todo el día el tiburón le dijo a Nina que estaba muy hambriento.
«No lo entiendo», dijo, «Ya te he dado 6 de mis brazos y ahora quieres uno más?».
El tiburón la miró con una sonrisa y dijo: «Yo no quiero uno. Esta vez quiero todos «.
«¿Pero por qué?», Preguntó Nina. Y el tiburón respondió: «Porque eso es lo que hacen los amigos».
Cuando el tiburón terminó de comer se sintió muy triste y solitario. Echaba de menos tener a alguien para explorar cuevas, construir castillos y nadar muy, muy rápido. Perdió mucho al perder a Nina , así que él se alejó nadando en busca de otro amigo.

Leer más